No hi ha nivells mínims a l’EDUCACIÓ OBLIGATÒRIA.

La creença en l’existència d’uns nivells mínims exigibles a tots els alumnes d’un mateix nivell de l’Ensenyament Obligatori és una de les causes principals del fracàs escolar i de la baixa qualitat del nostre sistema educatiu.

Els nivells mínims i l’Ensenyament Obligatori són incompatibles. O bé defensem un sistema d’ensenyament obligatori on tothom ha de fer tot el que pugui per tal de millorar-se com a persona o bé defensem un sistema que classifica els alumnes segons les seves capacitats. No hi ha un terme mig.

Creure en els nivells mínims:

• Implica: no entendre que l’objectiu de l’Educació Obligatòria és que els alumnes treballin tant com puguin i no que arribin a uns coneixements prefixats. Cal educar i no només transmetre coneixements. Tots els alumnes tenen capacitats diferents i no en són responsables. Tenen circumstàncies familiars i personals diferents i no se’n poden fer responsables, però tenen una capacitat de treball i d’esforç de la que sí n’han de respondre. I això és el que hem d’educar i valorar. És impossible exigir els mateixos resultats a tots els alumnes, però no ho és exigir-los que s’esforcin tant com puguin a partir del que són i saben.
• Implica: centrar-se en els resultats i no en els processos. Això vol dir que els que tenen més capacitats intel·lectuals i més suport afectiu i social sempre hi sortiran guanyant. Per contra els més desafavorits sempre hi sortiran perdent. No ens interessa quant sap un alumne sinó quant ha après! Mantenir una exigència homologada de resultats ens obliga a aplicar estratègies per a alguns que serien necessàries per a tots. Tots els alumnes han de fer la seva adaptació del currículum i han de ser valorats per l’esforç que hi han posat, independentment dels coneixements que hagin adquirit.
• Implica: fer de l’escola un instrument de selecció i no de promoció social.
• Implica: considerar que tots els alumnes tenen la mateixa base i les mateixes capacitats de treball. Només amb aquesta premissa l’avaluació de resultats seria justa.
• Implica: centrar l’ensenyament en el professor que és qui imparteix els continguts. Si la idea és que els alumnes han d’arribar a un nivell determinat, el professor adquireix tot el protagonisme. És qui fixa els objectius, els mètodes, els ritmes, les activitats i les proves i criteris d’avaluació. L’alumne esdevé un element passiu i sense criteri, que no participa. Si l’alumne no segueix aquest ritme únic només pot escapar del fracàs oposant-se al sistema exhibint oposició, boicot, agressivitat o passivitat fatalista.

Les causes que expliquen la persistència de la creença injustificable dels nivells mínims són:

• que confonem l’Ensenyament Obligatori amb l’Ensenyament post-obligatori. No és el mateix el sistema obligatori on els alumnes han d’aprendre tant com puguin del postobligatori on han d’assolir (aquí sí) uns nivells mínims de coneixement.
• que la tradició pedagògica d’aquest país ha mantingut sempre aquesta creença i que ni les universitats, ni l’administració (la inspecció, plans de formació, etc...) ni la normativa no han fet res per clarificar aquesta incongruència.
• que la majoria de docents creuen que la seva feina és donar contingut i no ajudar a aprendre; que els mateixos docents s’han educat en un sistema que aplicava aquesta fal·làcia i que no van rebre cap formació inicial que els clarifiqués aquest tema essencial.
• que la didàctica del nivell mínim creiem conèixer-la, dominar-la i ens és més fàcil (lliçons magistrals, exercicis uniformes, proves de nivell homologades amb criteris valoratius uniformes) mentre que no sabem com posar-nos-hi per treballar centrant-nos en els processos i no en els resultats. Com que en realitat aquesta didàctica dels nivells mínims tampoc funciona intentem la fugida endavant d’agrupar els alumnes en blocs homogenis (grups flexibles, grups de nivell, grups de reforç,...) buscant que els alumnes s’ajustin als nostres mètodes i no que els mètodes s’ajustin als alumnes que tenim.
• que la societat valora l’èxit i les capacitats innates, no l’esforç.

Que la manera de superar aquesta situació passa per:

• Orientacions clares per part de l’administració respecte a l’objectiu de l’Ensenyament Obligatori i la incongruència de creure en els nivells mínims. Declaracions programàtiques, circulars als centres, declaracions públiques, jornades formatives per directors i professors, ...
• Plans de formació inicial i permanent del professorat que implementin la didàctica pròpia de l’Ensenyament Obligatori que no és altra que la del grup heterogeni.
• Campanyes de sensibilització entre els alumnes, pares i societat en general de la funció de l’educació obligatòria.

Fomentar línies d’investigació en centres de cares a desenvolupar i implantar didàctiques de grups heterogenis, centrades en els processos d’aprenentatge i no en els resultats.